Guió de l’adaptació teatral

Llibre: Monopatins

Autor: Manuel Molins

Editorial: Bromera 

Les meues companyes Cora, Estefanía, Iris i jo vami realitzar la representació de tres escenes del llibre "Monopatins" mitjançant titelles.

Ens va cridar l'atenció l'argument de l'obra ja que tractava de la relació d'una mestra amb el seu alummne i vam decidir triar-lo per a representar-lo. 

El guió representat és el següent:

ESCENA 1:

D: L’any que bé canviaré d’institut 

S: Per què?

D: Ma mare ha decidit separar-se i aquest estiu farem el trasllat . Jo me’n vaig en ella i per això hauré d’anar a un altre institut. Pensava que potser encara ens tornaríem a trobar. Però ja veig que no, tot ha sigut un rumor fals.

S: O un desig equivocat.

D: Que vols dir?

S: Algun dia el comprendràs.

D: Quan siga adult?

S: No, Ser adult no hi te res a veure. Hi ha molts adults que tampoc ho entenen, jo mateixa (Pausa)

D: Per què ho vas fer?

S: Què?

D: Per què no hem vas denunciar?

S: No ho sé (silenci) Perquè un adolescent també té dret a ser comprés. A més hauria servit de res? Creus que tu hauries canviat a millor si el denunciava?

D: No ho sé (pausa). No… pot ser, no; Potser m’hauria enrabiat mes encara.

S: Si, segurament hauria estat pitjor el remei q la malaltia.

ESCENA 2:

Sara: Idiota! Idiota! Idiota! Sóc una idiota i un sac de tòpics. Tota jo no sóc més que un sac de tòpics... L’amor, l’ensenyament... Tinc el cap i el cor plens de respostes suades... Però no, no; la vida acaba amb tots els manuals de solucions i els transforma en fantasmes... Només les preguntes continuen encara... Canvien les respostes, no les preguntes... I algunes respostes contaminen de tal manera les preguntes que, a la fi, ja no saps ni el que preguntes perquè res no s’ajusta a les respostes previstes... (Descansa una mica i es torca la suor.) Uf, quina merda!... Tot una merda... Mon pare diu que no tinc dret a queixar-me... ah, no?, i me’n fa responsable, m’acusa i sosté que jo en sóc la culpable... Culpable? Culpable, de què? Per a ell tot és molt senzill, informació, autoritat, disciplina... Aquesta és la base de l’ensenyament... Una funció social, diu, una gran funció social, l’ensenyament, mentre hi haja informació adequada i autoritat. Sobretot això, autoritat... L’ensenyament és la base de la societat... Però jo no estic per a discursos gastats, sinó perquè m’estimen... Només aixo, un poc d’estima i prou... I ara, què? Què faig? Denuncie o exculpe? A qui de tots? A mi? A ell? A David?... Em denuncie a mi per ser una idiota, com diu el meu pare, i no haver donat part de David immediatament?... No, pare; ja no. Els teus mètodes han fet figa i l’ensenyament ja no és més que un gra d’arena enmig d’un immens oceà de grills...

ESCENA 3:

Sara. Què és, això?

David. El dibuix.

Sara. (Desplega el paper i l’observa.) Això és un dibuix?

David. No és res més que una broma. No té cap significat.

Sara. Hi ha moltes classes de bromes. Què vol dir?

David. Un monopatí; no és més que un monopatí.

Sara. I això? (Silenci.) Un monopatí que esclata sobre... Sembla un míssil contra una ciutat... David. (No pot contenir el riure.) Contra una ciutat?

Sara. (Llegint.) «Et clavaré el monopatí pel cul»... Ah, ja ho entenc. (David riu.) O siga que el dibuix és un monopatí contra el cul d’algú... (Continua llegint.) «Sabem on vius i podem dir-li a ta mare que ets un marica. Vés amb compte»... Ja ho entenc.

David. És una broma; no és res més que una broma i vosaltres ho compliqueu tot.

Sara. És una amenaça. Amenaces un company d’agredir-lo amb el monopatí i... Per què?

David. Per res.

Sara. La violència i la coacció no s’han de tolerar mai. Ni en broma. Sara. Hauré de parlar amb els teus pares. Tens un monopatí?

David. Parla amb qui vulgues. Sí. Ens reunim un grup d’amics per recórrer la ciutat. Som els millors skaters de tots.

David. Els meus pares no em faran res perquè jo no he fet res.

Sara. Qui és el company? (Silenci.) Contra qui anava? (Consultant un quadern de notes.)

David. Ara em diràs que he baixat el meu rendiment i que ja no em comporte bé a classe i que n’he suspés sis.... Ja ho sé.

Sara. Ja ho saps? I els teus pares?

David. Saben les que suspenc. Què més han de saber? La meua vida privada és meua i a ningú no li importa.

Sara. A ells els importa. I a mi; a mi també m’importa. Sóc la teua tutora i tinc la responsabilitat de saber què passa, per què has canviat d’actitud, per què fas aquesta classe de bromes...

David. Ells també tenen els seus problemes. Que tu no has fet mai cap broma?

Sara. Mai no he amenaçat ningú. Odie la violència.

David. Hi ha moltes classes de violencia. Per exemple, aquesta, tirar-me de classe i fer-me aquest interrogatori per una broma de no res és també una forma de violència.

Sara. Et creus molt llest, no?

David. Sé defendre’m.

Sara. Això és el que tu et creus. Però ací no cal defensar-te de res ni de ningú. Jo no t’ataque, la professora de socials no t’ataca; només volem ajudar-te...ajudar-te i mantindre l’ordre, la disciplina, el respecte i la bona convivència.

David. Puc anar-me’n ja? (Pausa.)

Sara. Què vols fer en la vida? D’ací a uns anys No hi ha res que t’agradaria ser quan sigues adult?

David. No vull ser adult, no m’agraden els adults. No els entenc i ells a mi tampoc.

Sara. I com pots arribar a entendre’ls? No t’ho has preguntat mai? I com podem nosaltres entendre’t a tu? Tampoc no t’interessa? Cal fer esforços. Si volem entendre’ns,

David. Jo m’entenc amb els amics sense fer esforços.

Sara. Però hi ha molta més gent al món que els teus amics. No creus que paga la pena conèixer més gent que els teus amics?

David. No ho sé... de moment, no crec que pague la pena; després, Ja vorem.

Sara. Què vols dir?

David. Preguntes massa. Me’n puc anar?

Sara. (Ompli una nota i li la dóna.) Digues als teus pares que vinguen a veure’m. Cal que en parlem. Els hi pregue que es posen en contacte amb mi.